El proper 26 de juny, un canvi a la valenciana | Nicolau Calabuig

A les acaballes de l’any 2008, el vertiginós deteriorament de l’economia a l’Estat espanyol per l’esclat de la bombolla immobiliària va provocar que l’augment de la desocupació es disparara cap a xifres superiors al 25% de la població activa, essent les xifres d’atur laboral juvenil les més alarmants, al voltant del 50%. Les polítiques de retallades imposades per la Unió Europea que va començar a adoptar el govern del PSOE a la segona legislatura de Jose Luis Rodríguez Zapatero, van frustrar les expectatives de la gran majoria de l’electorat.

Així doncs, a mitjans 2010 va nàixer un moviment que, impulsat en gran majoria per gent jove a través de les noves xarxes socials, posaria de relleu al crit de “no ens representen” el descontent ciutadà amb els poders públics, llavors monopolitzats pel bipartidisme. Un moviment que es manifestaria decididament el 15 de maig de 2011, i que des d’aquell moment adoptaria el nom de 15M. El fenomen acabaria esdevenint intergeneracional i de masses, i abastaria des d’estudiants titulats sense feina, passant per xicotets empresaris ofegats pels bancs i treballadores precàries, fins a pensionistes.

Al principi, la majoria de mitjans de comunicació negarien la seua capacitat transformadora, per la falta d’implicació en el sistema polític establert: és a dir, la falta d’una opció política que canalitzara el descontent amb les elits polítiques que no acomplien la seua funció d’una manera adequada, ja que s’havien distanciat de la gran majoria social i vivien alienes al patiment i les preocupacions quotidianes de la població: era el principi de la crítica a les portes giratòries, l’estafa massiva de les preferents, els bancs començaven a tirar la gent de sa casa mentre rebien ajudes públiques i milers de joves enginyers, metges, periodistes, filòlegs o biotecnòlegs anaven fent les maletes amb el títol baix del braç per marxar lluny de casa a la recerca d’un futur millor.

Esta percepció d’indefensió de la ciutadania davant els poders públics, unida a les facilitats de les xarxes socials per transmetre les idees d’una manera molt més veloç, va impulsar el creixement de la Coalició Compromís al País Valencià, un procés de confluència anterior al 15M i pioner a tot l’Estat espanyol: el valencianisme progressista, l’esquerra moderna i l’ecologisme s’unificaven sobre la base d’uns objectius clars: la defensa dels interessos de la majoria dels valencians i valencianes, d’un nou model social i productiu lliure de corrupció i especulació, respectuós amb la dignitat de les persones i del territori, un finançament i unes inversions justes per part de l’Estat a la nostra terra i l’enfortiment de l’Estat del Benestar davant els corruptes del PP valencià, que robaven a mans plenes mentre retallaven drets a la ciutadania.

Des d’aleshores, l’avanç del canvi valencià ha estat i és imparable: esta setmana s’ha complit un any des de les eleccions autonòmiques en les quals els valencians i valencianes vam decidir que ja estava bé de corrupció a les nostres institucions, i que després d’haver perdut la majoria de caixes d’estalvis, la nostra ràdio i televisió públiques, amb un deteriorament del nostre teixit productiu i una situació de 30% d’exclusió social, desocupació i deute a la Generalitat Valenciana, calia mirar-nos a l’espill per resoldre els nostres problemes com a poble i recuperar les institucions al servei de les persones. I vam decidir que el nou govern no tindria majoria absoluta, no gaudiria d’un poder absolut: els nostres representants s’haurien d’entendre per formar govern. Calia que el nou Consell reflectira la pluralitat de la societat valenciana, i així va ser.

Hui, la Generalitat Valenciana és el viu exemple de com un poble recupera les institucions públiques al servei del bé comú. El govern de Mónica Oltra, Vicent Marzà o Rafa Climent res té a vore amb els Camps, Blasco o Cotino que passen pels jutjats cada dos per tres, ni amb els Rajoy, Montoro i Soria. Les diferències són contrastables, amb compromisos complits com l’eliminació del copagament farmacèutic, l’aposta pel xicotet comerç, la gratuïtat dels llibres de text amb el #XarxaLlibres, l’augment de les ajudes a la dependència, una inversió de vint milions d’euros per a I+D+i, un Pla contra la pobresa energètica, un portal de transparència, més ajudes al cooperativisme… tot això i molt més, amb un govern que es comporta com la societat: dialogant, arribant a acords per tirar endavant amb honradesa i amb un projecte de país on les persones puguen tindre una vida digna.

Eixa cultura de diàleg, acords positius i esforços compartits per assolir reptes col·lectius ha estat batejada com la fórmula “A la valenciana” i és precisament allò que ha mancat a Madrid els darrers mesos, malgrat els esforços dels quatre diputats de Compromís per arribar a un acord. Per això, amb l’objectiu de convertir les ànsies de canvi de la majoria social i electoral en una majoria parlamentària capaç de fer realitat els somnis de la gent normal, COMPROMÍS hem constituït junt amb Podem i Esquerra Unida la coalició ‘A LA VALENCIANA’, que amb Joan Baldoví al capdavant, anirà a Madrid a propiciar un canvi que torne la dignitat a totes les persones i defense amb valentia els interessos dels valencians i valencianes. Ja sabem que amb ‘Baldo’podem estar tranquils. Ell sí que ens representa.

Nicolau Calabuig 
Portaveu comarcal de Compromís per la Vall d’Albaida

Arxivat en: Articles d'opinió, Nacional

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *