Article de Rafael Beneyto Cabanes a l’Avui el passat 21 d’abril
Una situació de crisi econòmica persistent i el retràs en que la majoria dels responsables polítics la solen afrontar, han estat les raons bàsiques per a justificar canvis d’equips de govern. Habitualment, quan des del govern s’ha gestionat èpoques de creixement no s’han utilitzat instruments de control de la despesa pública. Si els ingressos creixien, les despeses també, sense parar-se a valorar la conveniència de determinades actuacions i el seu manteniment futur. Quan canvia el cicle és molt difícil adaptar la tendència de les despeses. Pel bé de l’economia, després d’un govern que gasta sense control, cal que en vinga un que anuncie que s’ha acabat la festa, que traga de baix de les catifes les despeses ocultes, que toca estalviar i prioritzar molt bé l’ús dels pocs ingressos que ara entren. Confiem que els valencians ho voran així, pel bé del nostre futur econòmic i social.
El resultat de la política econòmica d’un govern es valora pel creixement econòmic i l’ocupació de la ma d’obra. I no ens oblidem que son competències del govern valencià, i així ho reconeix l’Estatut, la promoció de l’activitat econòmica al seu territori i les polítiques actives d’ocupació.
Un dels indicadors més representatius per a mesurar el nivell relatiu de desenvolupament de les economies regionals és el PIB per habitant a preus de mercat. Si l’analitzem trobem resultats molt pobres per a l’economia valenciana. El model de creixement econòmic fonamentat en activitats molt intensives en ma d’obra, ens ha dut a que en nou anys (2000-2009) els valencians en perdut quasi cinc punts de PIB per habitant en comparació amb la mitjana espanyola. Com que aquest període contempla anys d’expansió i anys de recessió, observem el creixement anual del PIB i trobem que sols els anys 2001 i 2002 l’economia valenciana se situa lleugerament per damunt de la mitjana espanyola, mentre que la resta d’anys ho fa per baix. Ara bé, quan canvia el cicle econòmic, el decreixement valencià se situa per d’amunt de la mitjana espanyola (2009, 2010 i previsió per al 2011), la qual cosa ens mostra una realitat econòmica molt feble.
L’enquesta de població activa (EPA) és el millor instrument estadístic per a observar la taxa d’activitat i d’ocupació d’una economia i l’evolució de la població aturada. L’any 2001, en època de creixement, tant la taxa d’activitat, com la d’ocupació i la d’atur, mostraven millors valors per a l’economia valenciana. Però des de l’any 2007 s’ha donat la volta i els valors de l’economia valenciana són prou mes dolents que la mitjana espanyola. Així la taxa d’ocupació acaba l’any 2010 al 46,44, quan l’any 2001 era de 49,44, i la taxa d’atur arriba fins el 22,91 quan l’any 2001 era sols del 9,44.
I el mèrit o demèrit ho és del govern valencià. No pot ser que l’evolució positiva siga gràcies a l’acció del govern autònom i la negativa per culpa del govern central.
La política econòmica del govern valencià no ha estat positiva, tant en termes de desenvolupament econòmic com d’ocupació. En època de creixement no s’han assignat recursos econòmics suficients per a la promoció de l’activitat econòmica i les polítiques actives, tant industrial com d’ocupació, han estat difuses i amb poca dotació econòmica. Després, en època de crisi, el govern valencià no ha mostrat la més mínima voluntat política per a liderar l’acord amb la resta de forces polítiques, empresaris, sindicats i universitats, d’un full de ruta econòmica creïble i acceptable per a treure a l’economia valenciana d’aquesta situació.
Vull pensar que al País Valencià encara existeix un capital humà i social que creu i desitja l’interès col·lectiu; uns empresaris i sindicats disposats a treballar colze amb colze; emprenedors que busquen la creació de riquesa; i universitats que treballen per la innovació i la creació d’empreses per a la nova economia. Ara sols cal un govern que ho vullga estimular i liderar.